Tornem a la vida del pencaire. Amb menys drets laborals!

Sovint s'acostuma a dir que el temps passa molt de pressa. I és cert. A mi els darrers quatre anys m'han passat volant i queda lluny el maig de 2011 en què la meva vida va fer un tomb important. Han estat 4 anys molt intensos, d'aprenentatges i experiències de tot tipus, de coneixences, de decepcions i d'alegries compartides.

Però qui perd els seus origens perd identitat. I jo tinc unes arrels fondes i clavades a l'ideari de la classe treballadora. Després de 4 anys torno al meu lloc de treball, a fer de conserge-mantenidor d'una escola de primària de la ciutat de Girona. Els reptes en el món educatiu son molt grans i des de la nostra posició de servidors públics podem fer una gran tasca, convé tenir-ho clar.

La vida entre expedients, ressolucions, decrets, mocions i sessions plenàries es pot fer molt feixuga i confesso que de vegades trobava a faltar les rutines de la meva feina. Doncs bé, des de fa uns dies he deixat de ser electe i torno a feinejar amunt i avall al meu lloc de treball. La tornada no ha estat dura, m'hi he adaptat rapidament però rumio i barrino per quins set sous he perdut tants drets laborals. No puc acceptar de cap manera que pel fet de ser treballador municipal i electe m'hagi vist obligat a claudicar i a perdre drets laborals que crec que tothom hauria de tenir. Dissortadament la reculada ha estat generalitzada i l'entrada en vigor de la reforma laboral ha fet estralls i ha servit per atemorir una classe treballadora que viu amb l'ai al cor i totalment esmaperduda. No anem pas bé.

De vegades la vida militant és dura, molt dura, i en el meu cas diverses circumstàncies personals estan impedint que em pugui dedicar més temps a la militància de carrer. No he fet cap passa enrrere, simplement estic una petita temporada agafant aire,  resituant-me i baixant una miqueta el ritme.

A fora hi ha molta feina a fer i una pila de reptes a acomplir. I entre tots i totes hi serem, donant la talla i anant-hi, anant-hi, anant-hi.