Girona és una ciutat de mida humana, i per això encara és possible que se succeeixin històries humanes, siguin positives o negatives. Heus ací una petita història. Un dia al matí, mentre feinejava per la ciutat, vaig trobar-me una persona d'edat avançada recolzada en una pared de pedra. Tremolava i semblava que queia a terra. Vaig preguntar-li si es trobava bé i va respondre'm amb la veu tremolosa que no. Resulta que era una persona diabètica que acabava de tenir una forta baixada del nivell de glucosa, la qual cosa deixa ben estabornit a qui ho pateix.
Vaig oferir-me per acompanyar a aquesta persona al Centre d'Atenció Saniària més proper, però ho va refusar i va demanar-me si podia avisar un taxi per portar-lo a casa. Vaig decidir acompanyar-lo a la parada del taxi, que queia ben a prop. Pel camí vaig descobrir que es tractava d'una persona pobre, sense recursos. La seva vestimenta ho testimoniava.
Si ja em va sorprendre la indiferència general dels transeünts en ignorar una persona gran mig desmaiada, més em va sorprendre la reacció del taxista. Ser pobre, vell i malalt sembla ser que no està gaire ben vist i en aquestes condicions un esser humà és més una nosa que cap altra cosa. Aquesta és la sensació que em vaig endur.
La pobresa s'està normalitzant, i cada cop afecta a més capes de la població. Una pobresa que desperta indiferència o caritat en el millor dels casos. Tot plegat ens torna més inhumans, individualistes, egoistes i cruels. Alguna cosa estem fent malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada