diumenge, 15 de gener de 2017

Relligar lluites, el repte de l'esquerra del segle XXI

Acabem d'entrar al 2017, i n'han passat moltes de coses en aquest jove segle XXI. 16 anys i uns dies donen per molt i segurament no som prou conscients de la dimensió dels fets històrics que s'estan produïnt en un temps molt curt. Però no puc evitar una certa agror de pensament al copsar la desorientació absoluta de l'esquerra, una esquerra que sento meva però que cada cop em sorprèn més la seva incapacitat total per a fer autocrítica o per formular una alternativa a l'actual sistema capitalista.

Els anys d'agitació, mobilització i tensió permanent comencen a fer-se'm extranys. I és lògic, el cicle vital és inexorable i el pas del temps és rotund; les forces fallen i l'espai espai es va fent cada cop més estret. Arribem fins on arribem i les diferents etapes de la vida posen a cadascú al seu lloc; ens agradi o no això tothom ho acaba descobrint, alguns més tard que d'hora!

Però potser és la capacitat intel·lectual i l'experiència el bé més preucat de l'activisme. De res serveix la saba nova si no hi ha reflexió i experiència acumulada. Prova d'això n'és l'evident irrellevància de l'esquerra en la majoria d'indrets del món. Però la història és farcida d'episodis heroics i fallits de l'esquerra, per això es tracta de mirar enrrere per poder anar endavant, ni més ni menys. 

I vet-t'ho aquí que de les errades se n'ha d'aprendre. I no em cansaré mai del repetir que la parcialitat permanent és un error majúscul que continuem cometent des de l'esquerra. Centrar-se en sectorialitats, en denunciar retallades i en sortir al carrer a cops d'espiral reactiva és perfectament assimilable pel sistema, més aviat diria que el legitimem cada cop que ho fem. 

No és la primera vegada que escric al respecte. Ja ho vaig fer amb el post La perillosa parcialitat de les lluites. Digueu-me agosarat però penso que ens falta rumiar més i no deixar-nos portar ni per electoralismes cíclics que ens integren al règim  ni per purismes sectaris que ens aboquen a la marginalitat sistèmica i també ens integren al règim. 

Ens trobem amb una dispersió total d'estratègies i tàctiques, d'experiències i resistències. La maquinària capitalista, mitjançant el creixement econòmic i la ideologia liberal continua desplegant la seva hegemonia i contra tot pronòstic, el sistema no només ha aconseguit reviscolar de la crisi sinó que està vivint un nou període d'expansió i creixement del PIB que li ha permès tornar a diluir les mobilitzacions legitimar-se davant de les classes populars.

No parlo només dels triomfs de partits feixistes "modernitzats" sinó del bestial magnetisme del consumisme. Diguem-ho clar: la gent està enlluernada pel consumisme i no està disposada a  renunciar-hi.

Davant d'aquest panorama la gent d'esquerres que encara lluita i ha sobreviscut al fracàs del 15M, de la PAH i de les derrotes posteriors a la caiguda del Mur s'ha replegat i com ha pogut ha perviscut en múltiples, descoordinats i soferts espais de resistència intel·lectual, social i cultural. Sindicalistes oficials que reclamen més creixement econòmic i llocs de treball, treballadors públics que reclamen més pressupost, ecologistes que denuncien precisament el creixement econòmic i l'especulació, feministes transversals, moviments antiracistes, moviments contra les retallades, la PAH.....Cada col·lectiu i entitat reclama el seu espai sectorial i les seves solucions, sense tenir en compte la globalitat de tot plegat. 

Em sembla absurd que alguns reclamin creixement econòmic per a generar llocs de treball quan tenim una greu amenaça de canvi climàtic i col·lapse dels recursos. Com em sembla absurd que els moviments feministes d'avanguarda no s'impliquin en les problemàtiques reals que pateix la classe treballadora. Massa elitisme intel·lectual i poca capacitat d'empatia envers la gent és un dels clàssics de l'esquerra transformadora rupturista.

I aquí és on rau part ( només part) del problema. Si no tenim capacitat de relligar lluites, de connectar resistències i de fer un front comú real, sòlid i amb capacitat d'articular sensibilitats  i pluralitats difícilment ens en sortirem. Jo diria que fins i tot legitimem al sistema i li permetem consolidar-se perquè som la quota "progre" que l'humanitza. 



No vull acabar amb negativitat. Crec que l'aliança cal bastir-la i articular-la en base a una societat molt complexa que evoluciona. i que per sobre de tot cal tenir clar que el capitalisme i el liberalisme son una maquinària de guerra poderosíssima que es desplega a nivell global i abasta tots els camps coneguts: intel·lectual, cultural, laboral, polític, social, econòmic....No n'hi ha prou amb voler enderrocar un règim sinó que cal enlairar les parets d'un nou sistema. Difícilment ens en sortirem si basem la nostra resistència en enderrocar l'enemic; cal construir i sumar. o això o el caos.  

Per això cal que les velles  generacions de lluitadores i lluitadors s'uneixin a les noves. És totalment improductiu posar el rellotge a zero a cada generació, fins i tot diria que còmic, per no dir tragicòmic. Venim de lluny i anem lluny i no podem anar fent desconnexions generacionals cada dècada. Cal recompondre les peces d'un puzzle dispers i apedaçat, relligar experiències i seguir picant la pedra que ha de construir nous episodis històrics del moviment obrer internacional.