Turisme, economia i convivència (i alguna borratxera!)

Començo a escriure quatre ratlles relacionades amb el món del turisme i em pregunto quants minuts trigaré a rebre atacs i insults dels defensors a ultrança del turisme. Però bé, és un risc que assumeixo amb el cap ben alt. Anem a pams. Aquests dies ha saltat a la palestra mediàtica el malestar que el fenomen del turisme ha generat entre els veïns de la Barceloneta, un fenomen que no és nou ni molt menys però que el seu caràcter massiu ha acabat fent esclatar la convivència entre turistes i "indígenes".

Les polítiques de promoció turística que han dut a terme de les administracions els darrers anys s'ha centrat en promocionar indiscriminadament una sèrie de destins i les forces vives del mercat internacional han fet la resta. Ni la promoció ni la gestió turística s'ha dut a terme amb la participació de la població local i el que era inevitable s'ha esdevingut. La convivència s'ha trencat, uns quants tour operadors han fet molts diners i el nostre país és avui més dependent del turisme, amb tot el que això comporta. Res de nou, només que se n'ha parlat als telenoticies i els veïns se n'han afartat.

El turisme mou milions de persones a nivell internacional i això genera un enorme volum de negoci. Aquesta és la màxima que els defensors a ultrança del turisme sempre recorden. Però ningú s'encarrega d'explicar que aquest enorme flux genera una sèrie de costos addicionals que pel que sembla, poc importen a administracions, promotors turístics i negocis del sector. 

Els llocs de treball generats pel turisme tendeixen a ser precaris i temporals. L'estacionalitat hi té molt a veure i malgrat que el sector turístic lluita aferrissadament per trencar l'estacionalitat no és fàcil capgirar-ho. Una estacionalitat que aquest estiu s'ha vist agreujada per un agost plujós i un juliol ventós. Dit això, sembla ser que al negoci turístic no li agrada que plogui. Segur que a més d'un li ha passat pel cap que el govern hauria de dissenyar un sistema per evitar que plogui!

D'altra banda els milions de desplaçaments en avió que es fan cada any agreugen el canvi climàtic i l'impacte de milions de persones amunt i avall té uns enormes costos energètics i hídrics. També els residus es converteixen en un greu problema quan la població dels destins turístics es dobla o fins i tot triplica. 

En el cas de Catalunya, dèiem que les administracions i el sector turístic s'ha fet un fart de promocionar destins turístics i això s'ha traduït en una arribada massiva de "guiris" a la recerca de diversió i disbauxa que no troben als seus països d'origen, on probablement les lleis i les normes de convivència son més estrictes.E Els Països Catalans són el paradís de la bronca, la borratxera a tothora. Les pròpies adminstracions ho han fomentat ja que s'han entestat en convertir el país en un monocultiu econòmic basat en el turisme de masses. El caràcter massiu del fenomen fa que sigui molt complicat controlar-lo. Podríem dir en termes marxians que les forces productives s'escapen del control i la regulació i podríem dir en termes més convencionals que el turisme de masses es fa difícil de regular en el marc de la globalització i les noves tecnologies.

Sóc dels que pensa que el turisme, un fenomen nascut bàsicament en el món contemporani, és en definitiva una democratització del dret a viatjar. Les classes populars hem assolit la capacitat de convertir-nos en viatgers i això és en si mateix bo. Ara bé, quan tot això es converteix en un negoci sense control, en un impacte ecològic greu, en un perill per a la convivència i en una dependència econòmica sense futur crec que ens hauríem de preguntar si no val la pena posar el fre i començar a capgirar el nostre model econòmic a l'hora que començar a preservar el nostre entorn natural.

Precisament penso que la dreta econòmica i política (tot i que l'esquerra neoliberal també s'hi apunta!) no tenen capacitat per planificar les coses a mig i llarg termini, el seu únic objectiu és el guany immediat i el curt termini. Per això no són capaços de valorar i preservar el nostre patrimoni natural i cultural com es mereix. Intueixo que ha arribat el moment que Girona cuidi més a fons el seu entorn natural si no vol també amb el temps convertir-se en un destí de masses banalitzat i sense futur.