Professionals de la política...o de la poltrona (I)

Es abastament conegut que la caiguda del Mur de Berlín va marcar un punt d'inflexió en la història política europea, i que tingué àmplies repercussions en els camps de l'economia, la política, l'urbanisme, la història, la geopolítica.... arreu del món.

El triomf de les tesis de Hayek i Fridman, socialitzades en el món anglosaxó per Tatcher i Reegan a finals dels 70's i sobretot al llarg dels 80 va expandir el capitalisme des regulat a nivells globals i un cop esfondrat el bloc de l'est va iniciar-se un nou període en la globalització de l'economia de mercat.

L'economia des regulada va desbordar estats i nacions i ràpidament l'arquitectura global dissenyada a Bretton Woods l'any 1945 va adaptar-se a la nova situació creant noves directrius, institucions i sobretot des regulant encara més.

Tot aquest fenomen global coincidí amb la crisi de les ideologies sorgides a la Revolució Industrial, que iniciaren un declivi que posà en entredit el futur de les grans organitzacions de masses nascudes al segle XIX. L'esfondrament del bloc de l'est, l'esgotament dels referents intel·lectuals gestats en el marc de la Revolució Industrial i el desprestigi creixent de l'experiència històrica de l'anomenat socialisme real inicià la decadència progressiva dels partits comunistes estatalistes i la reconversió de la socialdemocràcia a simples marques electorals, totalment identificats ja amb la liberal democràcia i amb l'acceptació tàcita del triomf definitiu del capitalisme sobre els ideals i principis de llibertat i igualtat.

Tota aquesta introducció històrica la faig per il·lustrar un mica des del meu punt de vista les raons per les quals la política s'ha convertit en moltissims casos ( no tots evidentment) en una simple plataforma de promoció personal. Actualment ja és públic i notori que una gran majoria de càrrecs electes, tècnics, orgànics...no conceben ja la política com una eina de transformació pel progrés d'una col·lectivitat humana.

Ens movem en unes coordenades tàctiques i de curt abast, on el que bàsic ament preocupa és el futur laboral més immediat i sobretot el poder adquisitiu, promoció personal i privilegis que dóna un càrrec. Aquesta és l'aspiració de bona part de la "classe" política catalana, que afegit al glamour i exaltació de l'ego personal que dóna una activitat pública ( cotxes oficials, entrevistes amb mitjans, horaris flexibles, viatges...) en d'altres paraules: la poltrona atrau i ja gairebé ni es dissimula.

Però el més lamentable de tot plegat no és això sinó la passivitat exasperant de bona part de la població, que entre laments i queixes infantils s'ho mira des de la passivitat i l'apatia.

Els partits polítics i el sistema que els ampara s'han convertit en un poder fàctic que gestiona i s'autoreprodueix, rés més que això. I per capgirar aquesta situació a mi no se m'acut gaire res més que una bona sotragada. El fenomen és global tot i que en estats com l'espanyol on no hi ha hagut ruptura amb l'Antic Règim la situació és més greu i lamentable. Per això crec que el que cal és iniciar ja una ruptura en clau democràtica, una ruptura que plantegi obert ament la qüestió nacional dels Països Catalans i que obri noves perspectives en els camps social, laboral, ambiental.

Aquests processos de regeneració només poden acomplir-se si es donen les condicions històriques necessaris i això actualment passa per bastir un discurs d'abast europeu amb imbricacions locals, per això des dels Països Catalans hem de continuar treballant per bastir alternatives que generin il·lusió per tal d'avançar i conquerir noves fites socials i nacionals.