Cròniques estiuenques

Aquest cap de setmana tòrrid, en que l'estiu ha arribat al seu zènit i que possiblement aviat començarà a declinar ( esperem que ens visiti una bona tempesta de tarda i refresqui l'ambient caldejat que ja fa setmanes que patim) he tingut l'oportunitat de visitar un indret que em té el cor robat.
Ja se sap que els humans tenim arrels ( agradi o no agradi als fanàtics de la universalitat il·lustrada) i que ens sentim atrets per indrets i/o territoris que evoquen records viscuts o testimonis d'un temps passat. Aquest dissabte 15 d'Agost, al terme municipal de Santa Cristina d'Aro, a l'ermita de Bell-Lloc, s'hi celebrarva un aplec de festa major.

L'indret, enclavat a les Gavarres i molt a prop de l'Ardenya, en un espai dominat pel poble de Romanyà i influenciat pels aires de la mediterrània, és d'un encant especial i acollidor. Una ermita romànica, encerclada de boscos d'alzina i alzina surera, a tocar de la Font Picant i del seus recs ombrívols, un territori carregat d'història i ple a vessar de valors ambientals i culturals.
Recentment s'hi han localitzat unes troballes arqueològiques que daten de l'època romànica; també a Romanyà hi ha testimonis del neolític com ara un dòlmen a la Cova d'en Daina.

Amb l'obertura del carril bici de girona a St Feliu de Guíxols, aquest territori costaner d'interior ha estat abastament descobert i visitat.

Però per mi aquests indrets i viaranys tenen una especial significació més enllà del seu interès turístic o ambiental, es tracta d'un espai viscut, que m'evoca records d'infantesa i que em transporta a èpoques passades. La meva família materna era pagesa i durant molts anys van fer de masovers en un gran mas de la contrada, Ca l'Ai Maric, una enorme edificació encerclada de terres de conreu i que durant dècades va acollir la meva família materna: el recull d'anècdotes, vivències, records...que acumula la meva família sobre aquest indret fa que jo hi tingui un especial interès, en cercar els territoris i racons que durant tants anys van arrecerar els meus avis i tiets. Tota una experiència redescobrir aquests indrets, que em connecten a un passat segurament sobrevalorat per la gent de la meva generació, un passat d'economia autàrquica, de treball feixuc i de nul·les comoditats. La meva família, com tantes d'altres, es va veure obligada a emprendre el camí de l'emigració i tots plegats es van traslladar a la ciutat, on les fàbriques necessitaven ma d'obra barata per a produïr massivament.