Jornada històrica, malgrat els malgrats

         

Finalment hem arribat a la jornada del 25 d'abril i m'atreveixo a dir que a Girona hem acomplert les espectatives que ens havíem marcat. Assolir un 21,4% de participació a la ciutat, amb gairebé 17.000 votants i centenars de voluntaris mobilitzats és una fita històrica que marcarà un abans i un després, un excel·lent punt de partida que ha servit per assajar una exemplar autoorganització popular que ens ha projectat com un referent democràtic arreu d'Europa i més enllà.

Més enllà d'algunes apreciacions partidistes emeses per cúpules i quadres vinculats a CIU i ERC, podem dir que el regust que en queda de tot plegat és dolç i positiu. El gruix de gent mobilitzada, l'esforç i sacrifici del nucli impulsor de Girona Decideix (format per l'ADAC, OMNIUM i El Forn) la resposta exemplar del teixit associatiu de la ciutat, el civisme del conjunt de ciutadans, una campanya encaminada a fomentar la participació exemplar, gent de múltiples sensibilitats treballant plegats, gent senzilla, treballadora...donant-ho tot per un objectiu lloable: la democràcia en estat pur.

Ara que ho podem mirar amb una certa perspectiva també és l'hora de fer algúnes anàlisis. En clau interna segur que amb més mitjans i recursos s'hauria arribat a més gent, a més sectors socials, generacionals, professionals...caldrà tenir-ho present per a futures consultes en d'altres poblacions.

En el terreny polític personalment estic relativament satisfet. La iniciativa ha estat impulsada per entitats i el caire popular de l'esdeveniment s'ha imposat. A Girona el referèndum no haurà quedat en un no res, no es podem menysprear 17.000 persones mobilitzades així com així. A nivell nacional Girona s'ha convertit en un referent democràtic i tindrà molt a dir en el procés de construcció d'uns Països Catalans lliures; a nivell local l'Ajuntament ho tindrà cru a partir d'ara amb segons què perquè ara els gironins i gironines ens hem acostumat a exercir la democràcia directa i no permetrem segons quines imposicions sense passar abans pel sedàs de les urnes populars.

I en el terreny estrictament polític lamento que alguns sectors no s'hagin implicat en el referèndum d'autodeterminació, alguns per puresa ideològica i d'altres a causa de la desafecció política. Uns argumenten que la consulta ha estat interclassista i d'altres que una Nació Catalana independent no servirà de res perquè tindrem els mateixos polítics.

Són actituds respectables però que no puc compartir, escudar-se en purismes paralitzadors per tal de no mobilitzar-se em sembla una actitud gens revolucionaria i molt acomodatícia. Igual que supeditar la llibertat d'un poble a l'eficàcia administrativa d'una classe política que té connotacions similars arreu del món. La manera de superar l'actual dinàmica política és implicant-se per tal de transformar les coses, de res serveix queixar-se i no actuar.

L'impacte polític i mediàtic d'aquesta gran onada de consultes és evident, i els enemics del poble català ho saben prou bé. Per això s'han afanyat a minimitzar l'abast dels milers de vots emesos. El Periòdico, diari espanyolista i sensacionalista per excel·lència s'ha abrandat amb editorials i articles gairebé insultants amb l'única finalitat de menystenir aquest potent i arrelat moviment popular. Articulistes com Salvador Cebrià han esmolat les seves plomes i s'han esplaiat llençat tota una campanya de desprestigi contra els referèndums.

Les cúpules dels partits espanyolistes també han desplegat la seva artilleria dialèctica i han mobilitzat a quadres i part del seu entorn, que no han dubtat a emprar els cops més baixos. El PSC-PSOE ha quedat ben descol·locat i la seva reacció infantil i patètica demostra que en general el procés d'alliberament nacional dels Països Catalans ja està en marxa i no té aturador. En la mateixa línia podem incloure les reaccions del bloc espanyolista format pel PP i els grupuscles feixistes que li donen suport: una barreja d'histèria, enveja i infantilisme antidemocràtic són els ingredients que belluguen aquesta gent, per tant la millor resposta que els podem donar és exercir la nostra democràcia, passant d'ells.

Finalment voldria dedicar unes paraules a totes aquelles persones que encara dubten que la disjuntiva actual se situa en triar o bé independència o bé regne d'Espanya. Significat iva i representativa em sembla la postura defensada per IC-V i un petit sector del PSC, que encara s'aferren a la idea d'una Espanya federal, democràtica i descentralitzada (Una idea absurda i irrealitzable) . Possiblement hi hagi persones que de bona fe hi creuen però jo sospito que en general es tracta d'una bona excusa per tal de mantenir l'actual estatus quo, que és molt còmode i llaminer.

I això em fa pensar que aquesta actitud tèbia, ambigua i còmode s'assimila molt amb la que mantenien alguns sectors neofranquistes a les acaballes del règim feixista del general Franco. En aquella època ( pels volts de l'any 1975) hi havia sectors que reclamaven una ruptura, d'altres una transició pactada a la democràcia liberal i d'altres que volien una reforma del règim ( de fet aquesta última versió va ser la que va quatllar). Doncs bé, l'actitud d'IC-V i d'un sector d'EuiA és similar a la que aleshores defensaven una reforma. Sembla que els fa por el conflicte, la definició i la clarificació d'un escenari democràtic de futur, i els fa por perquè saben que hi tenen molt a perdre: rèdits electorals i càrrecs institucionals.

Una ruptura democràtica als Països Catalans sacsejarà el mapa polític, obligarà a definir-se a molts sectors socials, econòmics i polítics i sens dubte transformarà les coses. I sembla que aquesta revolució democràtica els fa por als d'IC-V/ EUiA, és espanyolismepoltronisme indissimulat? el temps s'encarregarà de desvetllar-ho.