dissabte, 21 de juliol de 2012

Emocions en un dia de lluita i manifestació

"Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera", ens ho deia el Poeta, Pablo Neruda. Ahir 19 de juliol milers de persones, de persones treballadores, vam tornar a sortir al carrer, en una jornada emotiva i carregada d'intensitat.

Les agressions perpetrades pel govern del PP han estat la gota que ha fet vessar el got, un got que ja porta molt de temps ple. Els mercats, les institucions financeres i tota l'arquitectura institucional al servei del capital, han declarat la guerra a la democràcia i la sobirania popular. És això, el que hi ha en joc; la pròpia sobirania popular, amenaçada pel poder de les transnacionals, que volen disputar-li al poble, a la ciutadania, el dret i el poder de decidir. Volen ser-ne ells els dipositaris, i volen desposseir les classes populars de tota dignitat i imposar la seva hegemonia en els plans cultural, econòmic, social... la seva jerarquia és ben clara: ells manen i nosaltres obeïm.

I això és el que fan els governs titella al servei dels mercats, com és el cas de l'estat espanyol i de les autonomies. El pacte constitucional (que no va ser acceptat per la CUP) del 78 va ser un pacte asimètric per adaptar el règim franquista als nous temps, i les contrapartides (escorrialles) que el sistema va oferir va ser un mínim Estat de Benestar i uns règims autonòmics més o menys flexibles (que el temps s'ha encarregat de demostrar que eren una enganyifa). Això avui s'ha trencat i per tant el meló torna a ser obert.

Ara és el moment de tornar a qüestionar massivament aquell pacte, i per això les classes populars dels Països Catalans ens hem de rearmar de raons i arguments i contraatacar. La sobirania popular i nacional estan en joc, per això fou tan important la manifestació d'ahir, en la qual reconec que em vaig emocionar quan vaig entonar unes paraules. L'emoció ahir surava en l'ambient, la desesperació de tanta i tanta gent es palpava. Els milers i milers de manifestants bullien de ràbia i indignació, contra la banca, els delinqüents fiscals amnistiats, el feixisme del PP, la burgesia catalana al servei del capital i Espanya...

Milers de persones cantant, cridant, entonant l'Estaca, una cançó que és patrimoni del poble i que avui és tan vigent com quan fou composta. L'estaca ens estreny fort però "segur que tomba, tomba, tomba; ben corcada deu ser ja".

Visca la terra, i visca la classe treballadora!