Una part important de l'Empordà ha cremat i hem de lamentar la pèrdua de vides humanes, i una catàstrofe ecològica, social i econòmica. Tanmateix, el fenomen no és nou. Els focs del 85, del 94, del 2001, del 2005, el d'Horta de Sant Joan de 2010... van cremar milers d'hectarees (podeu consultar-ne dades a Idescat o al CREAF) i recordo com cada cop es reproduien els mateixos debats. Aquest 2012 ha cremat el País Valencià i ho ha fet l'Empordà, de moment!
Pel bé de tothom, especialment del territori, és important que el fenomen no esdevingui més mediàtic del compte perquè els mitjans exploten la notícia fins al límit i es dediquen a reproduir debats que ens allunyen de l'eix central de la qüestió: la gestió del nostre territori. En aquests dos articles (1 i 2) podreu trobar interessants reflexions sobre el que cíclicament es repeteix als boscos dels Països Catalans.
Els nostres boscos són joves, extremadament densos, immadurs i sobretot abandonats i no gestionats. Un còctel que ha fet proliferar enormes masses forestals continues. I tot això, afegit al progressiu increment de temperatures i disminució de les precipitacions, crea unes condicions propícies per a la propagació de grans incendis. Som, a més, víctimes d'una planificació territorial curta de mires, que durant dècades ha concebut el territori com un simple continent per ubicar-hi infraestructures (carreteres, autovies, autopistes, línies elèctriques, gasoductes, repetidors de comunicacions...), planificar-hi usos residencials (urbanitzacions, nuclis que creixen i es mengen territori rural) i industrials (polígons industrials, infraestructures de suport...).
Una política de dispersió d'usos que ha contribuït a marginar als vertaders protagonistes del territori: la gent que hi viu i molt especialment els pagesos, ramaders i agricultors. Ells son els arquitectes del paisatge, els qui, amb la seua activitat i el seu pacient, dur i lent treball, configuren l'estructura del territori i aporten equilibri al medi rural, creen discontinuïtats forestals i enriqueixen els hàbitats, tot dibuixant una densa trama d'usos ( conreus, boscos, masies, prats i pastures...) que sens dubte ens ajuda i molt a l'hora d'afrontar les flames que ciclicament apareixen als nostres boscos mediterranis.
La pagesia dels Països Catalans ha patit i de valent els darrers anys, i la prova d'això és que el nombre d'explotacions agroramaderes ha disminuït considerablement. Les rígides normes de la PAC (planificades des de despatxos per buròcrates), la pèrdua de cotitzacions dels productes del bosc, l'augment de costos i la pèrdua de rendibilitat, afegit a d'altres causes, ha contribuït poderosament a l'abandonament rural, que alhora ha facilitat l'abandó del bosc i el consegüent risc d'incendi.
Tanmateix, i seria injust no reconèixer-ho, la comarca de l'Alt Empordà era de les més gestionades forestalment. Potents inversions per recuperar vinya i l'explotació sostenible de les suredes eren elements que ens ajudaven a avançar a un equilibri forestal i territorial. Però d'altres factors (sequera, tramuntana, i evidentment el possible incivisme d'alguna burilla encesa) han contribuït a encendre la comarca.
Òbviament hi ha el debat de les retallades, però crec que és un error centrar-nos excessivament en la fase d'extinció. El foc s'apaga a l'hivern, gestionant el bosc, fent estassades (mecàniques, manuals i amb ramats) treballant la terra. El foc de l'Empordà ben aviat ja no sortirà als mitjans i els urbanites ens distreurem amb d'altres històries del telenotícies; en canvi la gent del territori es continuarà enfrontant als efectes del gran incendi. Per tant, cal refer un pacte que ens aporti més equilibri territorial: Ens hi juguem el futur del país, de la nostra pagesia, dels nostres ecosistemes, fins i tot de la nostra cultura perquè qui perd la terra, perd la cultura, i la terra cremada i abandonada no té futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada