dimarts, 3 de juliol del 2012

Un any de govern a Girona

No vaig assistir a la xerrada de l'Alcalde de Girona per valorar el seu primer any de mandat. Considero que no és un acte de ciutat sinó una acció de propaganda al servei de CiU i d'un alcalde que passa més hores al Parlament que a l'Ajuntament. No obstant això, sí que he seguit molt atentament el que s'hi va tractar, a través de la premsa i les xarxes socials.

Bé, la conclusió de la conferència és que la sortida de la crisi és la gran prioritat. Aparentment res a dir. Però des del meu punt de vista la crisi no ho només econòmica, que també. Ens trobem davant d'una crisi social de primera magnitud, fruit de polítiques molt dures que han desembocat en retallades de serveis bàsics, destrucció de llocs de treball, desnonaments violents i un major nombre de persones (que creix dia sí, dia també) que no pot fer front a les despeses més bàsiques, com són alimentació, vestit, calçat, pagar factures com ara la llum, el gas, l'aigua...

I aquesta dura realitat queda en un segon terme en la valoració que fa Puigdemont del seu primer any de mandat. Un any en què Girona ha vist créixer les llistes de l'atur, en què molts barris de la ciutat han continuat oblidats. La fotografia que fa Puigdemont de Girona respon a la ciutat de façana de CiU, una ciutat de pedra pensada per turistes i empresaris, dominada pel màrqueting i la imatge. Aquesta imatge i façana que tan agrada projectar a Puigdemont, en els múltiples i reiteratius actes institucionals i conferències personalistes a què ens ha acostumat. Una ciutat, en definitiva, governada per una CiU que frisa per aplicar la nova ordenança de civisme, que no faran res més que acabar amb la vida ciutadana i de carrer, i intentar consolidar el model de ciutat conservador que promou l'actual equip de govern.

L'acte que ahir es va celebrar a la Mercè era ple de personalitats del món empresarial i polític, i una vegada més es va desplegar tota una filosofia: el culte a la imatge, una metodologia que CiU aplica com a eix central de la seva política: primer la imatge, després la resta de coses. I en aquesta llista de prioritats està clar que ni els barris, ni el medi ambient, ni la cultura popular, ni les injustícies socials, ni la immensa majoria de la ciutadania hi ocupa el primer lloc. Això sí, en la intervenció de l'Alcalde es parla del TAV i de la transformació que experimentarà Girona amb la seva arribada, però en canvi hi ha poques paraules dedicades als veïns dels barris més afectats per les obres, que porten quatre anys de calvari i desesperació. Veure i viure el parc central avui fa autèntica llàstima. No en culparé el nou govern, evidentment, però això ha de ser una preocupació de primer ordre i no em sembla que així sigui.

El tren convencional ha estat abandonat i ara ens trobem en un període d'incertesa. Escoltem promeses i desitjos grandiloqüents però la realitat és que no hi ha partides assegurades per iniciar i finalitzar aquestes obres. El tripartit del poder (PSOE, CiU, PP) va prioritzar el TAV i el convencional ha quedat abandonat a la seva sort; el servei és cada cop més pèssim i la complexitat de les obres per soterrar-lo a Girona dibuixen un escenari cada cop més complex. Però sembla que això no preocupa especialment a Puigdemont i el seu equip, compost per pocs regidors i un exèrcit de càrrecs de confiança.

Les escoles bressols s'encareixen, la Devesa continua degradada i desatesa, les condicions de vida d'un major nombre de gironins i gironines segueixen empitjorant, alguns equipaments de barri no arriben o no milloren substancialment i el pla de mobilitat de la ciutat no es materialitza. Els casals d'estiu pateixen retallades severes, barris com Mas Ramada, Vila-Roja, Pont Major, Santa Eugènia, Sant Narcís... continuen desatesos, el petit comerç pateix i tanca les portes, les polítiques ambientals estan congelades i els serveis socials no donen a l'abast. A l'altra banda, tenim una colla de càrrecs de confiança amb sous inflats, ens gastem diners alegrement amb uns llums de Nadal exagerats o amb una sala de premsa innecessària i tenim una escola de música amb poques places i cada cop més cara,  entre moltes altres coses.

No pretenc dibuixar un panorama pessimista però la realitat és la que és. Cert és que hi ha hagut coses positives i que s'han de dir, com ara la posada en servei de dues noves estacions de Girocleta o l'obertura d'espais participatius, però em preocupa i molt la prioritat de la imatge i la grandiloqüencia per sobre de l'atenció a les persones, el medi ambient o la cultura.

La sortida de la crisi no es produirà amb una simple potenciació de sectors com ara el turisme o el comerç, perquè les arrels de la crisi i sobretot els efectes són molt més profunds i requereixen canvis més substancials que simples polítiques conjunturals. Apostar-ho tot per la terciarització ens converteix en una economia feble i extremadament depenent. D'altra banda, de res ens serveix "tapar forats" i aplicar principis de beneficiència com fa l'actual govern de la ciutat.  Ens cal replantejar l'actual model econòmic i social, i tot i que és evident que no ho podem fer només des de l'àmbit municipal si que ens cal anar redibuixant una fiscalitat que ha de ser més progressiva, enfortint un sector públic cada cop més prim , reforçar l'economia cooperativa, invertir més en R+D i sobretot apostar fort per una educació pública de qualitat. Amb aquesta ingredients podrem fer front a una crisi que ja és més social que econòmica.  Des del nostre municipi tenim poc marge però hem d'instistir allà on podem incidir.

Segurament tindrem ocasió de parlar-ne i molt, amb la ciutadania. Els tres anys que queden de mandat (ditxoses campanyes electorals) seran intensos i la nostra obligació és escoltar la gent i intentar resoldre els problemes que patim com a gironins i gironines. Fer-ho no serà gens fàcil però tenim l'obligació de perseverar.