La crisi dóna fama internacional a Girona

Al darrer Ple es va debatre una qüestió urbanística relacionada amb un famós i conegut restaurant de Girona. En el debat previ a la votació es van aportar una sèrie d'arguments que justificaven la decisió presa al respecte, i entre els arguments es posava de relleu la dimensió internacional de l'esmentat establiment i l'important que és per Girona la permanència d'aquest restaurant a la ciutat.

Quan va ser el torn de la CUP vaig prendre la paraula i vaig fer aflorar un debat que va incomodar a una gran part dels regidors, principalment els de CiU i PP. Vaig ressaltar que en aquests moments a la nostra ciutat hi ha gent passant gana i que aquest era un debat que la nostra ciutat hauria de tenir i no defugir. La reacció dels portaveus del PP i CiU van ser immediates i se'm va acusar de demagog i de distorsionar la realitat. Bé, continuo afirmant que a Girona avui hi ha gent que passa gana, penúries i que això va en augment.

Aquest reportatge del New York Times no deixa espai per al dubte, i la nostra ciutat es posiciona al mapa de la nova misèria a Europa. Les polítiques d'austeritat imposades pels centres de poder econòmic i polític comencen a tenir uns efectes col·laterals molt durs entre la població. Els indicadors socioeconòmics ens situen en unes taxes de pobresa i atur sense precedents en la història recent. I aquesta realitat no es pot amagar. Avui la Girona de les estrelles Michelin, del TAV i del turisme internacional és també la Girona de la misèria, dels barris degradats  i de la desesperació d'una part important dels seus habitants.

Capgirar aquesta realitat és a les mans de tots i totes. La resposta solidària ja hi és, però la resposta política i de les elits econòmiques dificulta sortir d'aquesta situació, perquè es neguen a acceptar el fracàs del neoliberalisme i sobretot es resisteixen a renunciar a privilegis i prebendes. La nostra feina i la de tot ciutadà amb principis és treballar i lluitar per enderrocar les cadenes que ens  lliguen a la misèria. I per fer-ho hem d'articular mecanismes de xoc contra la crisi, des de les institucions i des dels barris i el carrer.