diumenge, 30 de setembre del 2012

L'estat espanyol ensenya la seva cara més fosca

En el marc europeu hi ha sistemes polítics molt consolidats, en què en major o menor mesura la discrepància, el conflicte i la voluntat popular es canalitzen a través de vies basades en el diàleg. Holanda, Dinamarca, Noruega, Suècia, Bèlgica, Anglaterra... són democràcies liberals (amb totes les limitacions que imposa el marc capitalista i representatiu) amb molta història i de les quals es pot aprendre alguna cosa.

Però l'estat espanyol i la seva convulsa història han construït una feble estructura democràtica que trontolla des dels seus inicis. L'excessiu pes de l'aparell franquista i de les oligarquies que es van forjar en la llarga nit franquista han deixat la seva petjada en una Constitució i unes institucions judicials, polítiques, econòmiques... que són incapaces d'assumir l'evolució de la història i de madurar democràticament. La incomprensió pels fets nacionals i les identitats locals, unes creixents desigualtats socials i una ineficient economia son la tònica habitual dels darrers 30 anys de "democràcia" espanyola.

El procés engegat pel poble català, que especialment al Principat ha culminat aquest Onze de setembre, ha enfurismat els estaments judicial, legislatiu i executiu i molts aparells de l'estat, així com l'oligarquia, les elits, les burgesies, inclosa la catalana (més espanyola que el Cid Campeador). Mica en mica s'ha anat produint un degoteig de declaracions, posicionaments i amenaces que en qualsevol país democràtic tindria conseqüències immediates: militars amenaçant, un cap d'estat sense atribucions executives amenaçant tot un poble, jutges i polítics apel·lant a l'ús de la violència, cossos policials que amenacen ciutadans i agredeixen manifestants de forma impune, en ple segle XXI i al cor d'Europa. La creixent agressivitat del PP-PSOE a arreu dels Països Catalans prova que aquesta gent ha perdut el nord.

Tot això demostra que a l'estat espanyol la transició mai ha existit o que es va començar molt malament, sense ruptura amb l'anterior règim i heretant una estructura social, política i econòmica que encara avui no s'ha corregit. El símbol de tot això és una monarquia decadent i poc respectada, una institució anacrònica hereva d'un règim dictatorial assimilable al Tercer Reich en molts aspectes. Una monarquia que no ha dubtat a desbordar la seva pròpia llei amb la finalitat d'atiar la por i espantar al poble català.

Desconec què acabarà passant. Sé que bona part del meu poble ha perdut la por i que no està disposada a deixar-se robar el somni per uns violents feixistes que desconeixen el significat de la paraula democràcia. El món observa amb els ulls ben oberts l'evolució d'aquests esdeveniments i l'estat espanyol sap que qualsevol moviment que faci no passarà desapercebut. Ara el que cal des de Catalunya i el conjunt dels Països Catalans és, com deia l'enyorat Antoní Massaguer, és anar-hi, anar-hi i anar-hi.