dijous, 4 d’octubre de 2012

Boig per tu, sevillana!

Per tercer any consecutiu he assistit a la trobada d'antics barraquistes de Montjuïc que organitza un entusiasta grup de persones de la nostra ciutat. La recuperació de la memòria històrica, molts sentiments i records i una història d'humanitat increïble son els ingredients que animen aquesta exemplar festa. Tothom que em coneix sap que sóc un independentista català convençut, i molts saben també que les meves arrels paternes estan clavades a les profunditats d'Andalusia, cosa de la qual m'enorguelleixo. La història de centenars de milers, potser de milions, de catalans és aquesta. I és que part de la història del nostre país està i estarà molt marcada per aquest procés migratori tant fort que hi va haver a bona part dels Països Catalans fa més de mig segle.

Montjuïc és la història d'una superació, una història d'humanitat, un valuós patrimoni de la nostra ciutat i del nostre país. He tingut ocasió de parlar amb força gent que va viure a les barraques (de fet una part de la meva família també hi va ser)  i és inevitable observar una llàgrima que s'escola per la galta de qui ho explica. L'emoció, els records, els sentiments, la identitat personal... un creuament d'emocions que desborden a qualsevol.

A vegades penso que el nostre país encara no ha paït del tot l'onada migratòria arribada a Catalunya dels dos primers terços del segle XX. Hi ha massa històries per descobrir i el temps encara no ha curat antigues ferides. Però de mica en mica anem construint el país de tots. Particularment, no em va sorprendre gens veure dones vestides de sevillana i entonant el "Boig per tu" de Sau, com no em va sobtar escoltar la cançó d'un tal Julio Madrid, barreja de sardana i copla andalusa. La cultura no és estàtica i evoluciona, s'empelta, es ramifica i es contagia, viatja i s'adapta. Res de nou.

Sentir-se orgullós de les pròpies arrels i sentir-se, alhora, lligat al país que t'ha acollit, on has lluitat i on has viscut tantes i tantes coses, és un patrimoni que tenim totes les catalanes i els catalans, quelcom molt senzill que alguns imperialistes espanyols es neguen a acceptar. La Catalunya xarnega, mestissa i barrejada és també la Catalunya lluitadora, que somnia un país lliure i just. I per més que alguns expresidents espanyolistes diguin que els extremenys i andalusos hauríem de tornar si el nostre país s'independitza, crec que ens en sortirem i serem un sol poble, divers i de molts colors, però un poble unit, alegre i combatiu.

1 comentari:

Joan Manuel Cabezas ha dit...

Completament d'acord!!! Com a antropòleg fa anys que faig treball de camp etnogràfic arreu del país i, sobretot, a l'àrea metropolitana de Barcelona, no puc més que posar l'accent en el caràcter plural, divers, 'mestís', intercultural i plurireligiós del poble treballador català. I cal comptar amb els catalans arribats d'altres indrets (fa 40 ó 50 anys, o fa 5) per tal d'assolir la independència, excloure'ls no només seria un acte racista, sinó també una incongruència descomunal. La independència ha de basar-se en un estat que sigui l'eina i l'expressió de la societat, és a dir, de les classes populars, no pas a l'inrevés (com voldrien els nacionalistes essencialistes, molts d'ells xenòfobs). Aquest estat independent ha d'expressar el conjunt del poble que el genera i del qual no pot estar separat ni situat per sobre d'ell(com sí que passa amb l'estat capitalista). I aquest poble és un sistema social intercultural. En termes d'estratègia política, sense una àmplia base social que inclogui el conjunt d'aquest sistema social divers i 'mestís', la independència és senzillament inassolible en termes demogràfics, i és per això que el nacionalisme essencialista em sembla, a més de racista, suïcida: per un cantó, amb el seu rebuig dels 'xarnegos' i de la nova immigració, genera l'efecte boomerang; per una altra banda, en confondre 'idioma castellà' i 'franquisme-estat espanyol neofranquista-espanyolitzacó', menysprea al 40 % de catalans castellanoparlants i crea un efecte indesitjable: la potencial conversió d'un idioma de comunicació (el castellà de les classes populars catalanes) en un idioma identitari. Un procés molt semblant al de la prohibició del hijab, que converteix un element estètico-cultural en un eix d'identificació. El nacionalisme essencialista catalàm, de més d'ésser xenòfob i feixistoide, fa el joc als nacionalistes espanyols, doncs aquests saben perfectament que un poble català dividit per origens, llengües, religions, etc, mai seria independent, a l'igual que també saben que des el moment en que no una sinó moltes persones diguin 'viva cataluña independiente', i que catalans de procedència africana, marroquina, xinesa o sudamericana reivindiquin la independència sense renunciar a les identificacions que ells vulguin tenir, com ja està passant, la independència serà imparable. Endavant!!! Independència i Socialisme!!!!