dissabte, 18 d’octubre del 2014

La pobresa té nom i cognoms a Girona

Ahir es commemorava el Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, una diada que des de l'any 1992 reconeix l'ONU. Segurament aquestes diades internacionals son irrellevants i tenen poca incidència en les agendes governamentals i ciutadanes d'aquest segle XXI. Tanmateix ens serveixen per reivindicar coses que considerem justes o inacceptables.

Efectivament, la pobresa existeix a la Girona del Vol Gastronòmic, les estrelles michellin i el dispendi de les obres d'art. Posaré un exemple que em serveix per il·lustrar aquesta realitat. Els meus fills van a una escola pública de Girona i alguns dels seus companys de classe son persones molt pobres. Un amic del meu fill, d'origen marroquí, té un pare jove i amb empenta. Cada dia porta la canalla a l'escola i ens saludem, veig que d'altres famílies autòctones l'ignoren o el menystenen. Deixa la canalla a classe i marxa a cavall de la seva bicicleta. Comença el seu itinerari diari pels contenidors del barri i dedica unes quantes hores a caçar rampoines i estris per vendre. Fa la mateixa operació a d'altres barris de la ciutat.

Aquesta és una realitat diària de molts gironins, que es troben amb la indiferència i insolidaritat dels gironins que encara tenim la sort de conservar una feina. Aquest conciutadà nostre no té feina i fa el que pot per sobreviure. Dedica moltes hores a remenar la brossa i en dedica unes altres a estudiar alemany amb la vista posada a trobar una feina al país de la Merkel. Em diu que parla 4 llengues ( àrab, francès, català, castellà i ara aprèn l'alemany) i no aconsegueix trobar cap feina a Girona. Té 3 fills i pateix per ells. No m'atreveixo a indagar més però intueixo que té problemes per garantir els subministraments d'electricitat, aigua, gas i menjar. Desconec si pot pagar el lloguer però em temo el pitjor. És una persona emprenadora i culte que ha quedat atrapada a les teranyines de l'exclusió i la pobresa.

I aquesta Girona oprimida i castigada conviu amb plena normalitat i quotidienitat amb la Girona de l'ostentació. Dissortadament el món de desigualtats i polaritats que tants anys hem denunciat s'està arrelat i normalitzant. No crec en la beneficiència ni en l'assistencialisme. Crec en l'horitzontalitat i la igualtat de drets i oportunitats. Crec que el model d'excel·lència a què ens hem abocat per cortesia de les polítiques neoliberals impulsades per la dreta salvatge ha contribuït poderosament a aquest marc de desigualtats i classisme en què s'ha convertit la nostra societat.

Des dels ajuntaments es pot fer feina tot i que cal denunciar el municipalisme insuficient del país. El 70% dels impostos se'ls queda l'estat, el 20% la Generalitat i només un raquític 10% els ajuntaments. I a això hi hem d'afegir una evasió fiscal compulsiva que practiquen els empresaris i les grans fortunes, la qual cosa ens aboca a una estructura fiscal de pandereta que ens impedeix corregir amb majúscules el marc de desigualtats vigent. Però tot i així considero que podriem fer més per reequilibrar les coses. A Girona cal acabar amb despeses supèrflues com ara les del fons Santos Torroella i invertir més en serveis socials i en rescat a les persones.